Tradueix

Els dimonis del Montsià

Diuen que l’últim llop va desaparèixer de la serra de Montsià a mitjan segle XIX, però ningú no sap si els dimonis s’hi van quedar


A les acaballes de l’any 2000 em va escriure Albert Manent. Feia pocs mesos que Cossetània Edicions m’havia  publicat la monografia Alcanar. Hi parlava del camí del Mas del Llop. A més, dins del capítol dedicat a les llegendes i contalles canareves, segur que l’autor de Solc de les hores hi havia llegit unes línies meves dedicades als dimonis del Montsià –amb prou feines tres paràgrafs en què hi vaig resumir un text bastant més extens aparegut al número de novembre-desembre de 1998 del butlletí informatiu municipal  Alcanar.

Manent s’hi interessava perquè, em deia a la seva carta, estava preparant un llibre sobre el llop a Catalunya.

No vaig saber què contestar-li. La veritat és que no en tenia més informació. Llàstima que llavors encara no s’hagués publicat el llibre Poesies, històries i costums d’Alcanar de Ramon Adell Chillida: inclou no solament un conte titulat “L’últim llop del Montsià” (pàgines 231-235), sinó també un dramàtic relat familiar (pàgines 147-162) protagonitzada per la besàvia de l’autor i un dels darrers llops que es van passejar per la serra que bateja la comarca.

Segur que l’escriptor Albert Manent n’hauria tret profit, de les dades aportades per Adell. Seria pel novembre de 2004 quan, de la mà de Pagès Editors, publicaria El llop a Catalunya: memòria, llegenda i història. La pèssima fama del llop, última bèstia capaç de competir amb l’home, va forjar-ne el mite de la por fins que fou exterminat amb paranys, verins i batudes.

Detall d'una imatge acolorida de la plaça del Camí Ample a principis del segle XX: la fletxa groga n'assenyala el número 12, l'entrada de Ramon Gimeno on Ildefons Reverter va esmentar els dimonis de la serra de Montsià

El 2011 es publicaria El llop i els humans: passat i present a Catalunya, del  naturalista Josep Maria Massip. Qui uns anys més tard, en presentar una cèlebre exposició sobre la incidència històrica de la presència del llop a les nostres terres amb vista al seu progressiu retorn, va admetre clar i català: “Hem associat el llop al dimoni”.

Val a dir que els fets que tot seguit relataré, per molt inversemblants que  semblin, són absolutament verídics. Només m’hi he pres alguna llicència per a fer una mica més vívida la narració.

PLAÇA DEL CAMÍ AMPLE, NOVEMBRE DEL 1843


Hem de suposar que en aquells dies de mitjan novembre de 1843 no va fer gaire bona hora. De fred, segur que sí. I diuen que en aquell temps solia ploure més –i més sovint– que no ara. A més, el dia tardorenc s’escurçava a pas de conill. Però no per això un pagès veterà com Joan Sanz de Pasqual havia d’abandonar el garroferar del monte. Imagino que seguia treballant com un negre.

Joan ja havia complert els seixanta-tres anys. En tindria un fart per mantenir la seva dona Josepa Fibla i quatre filles fadrines que anaven dels disset als vint-i-set. Eren Josepa, Maria, Teresa i Rosa. Dos anys més tard, l’any 1845, la Maria ja no viuria amb sos pares. Segurament devia haver-se casat.

Joan va pujar al Montsià per feina, com tantes altres vegades, amb el matxo amb sàrria de palma de margalló i sense oblidar els arreus –la destral, la cofa d’espart, el ganxo de batre garrofes–, la marraixa, la canadella de vi i el fardell amb el dinar. Vestia uns amples calçons blancs de llenç a l’estil del país, espardenyes amb cinta negra passada a la catalana, una faixa blava de cotó i un mocador de quadres roig entorcillat al cap. 

Desembre de 2012: serra de Montsià amunt, tocant a la font del Bassiol, un xiquet canareu descansa estirat damunt d'una llosa, del tot indiferent als dimonis i al llop
No sabrem mai del cert què va succeir a la serra en aquella jornada tardoral de 1843. Ni a qui més li ho va contar Joan.

El cas és que, pocs dies després, dos pagesos canareus enraonaven a l’entrada del tractant de matxos Ramon Gimeno. En aquell temps, el de tractant no era pas un ofici qualsevol. Ben al contrari, aquest negoci facilitava ascensos vertiginosos en l’escalafó social: prova d’això és que mossèn Froilan Beltran, el famós i adinerat Rector Vell, era fill d’un altre tractant de cavalleries, Lluc Beltran, que arribaria a alcalde i a molt més.

Gimeno, de quaranta-sis anys, vivia amb la seva dona Rosa Garriga, deu anys més jove, al número 12 de la plaça del Camí Ample. A la seva entrada, que  feia cantonada amb el carrer de les Parres, s’obriria amb el temps una cèlebre taverna.

Sabem que en aquella memorable xerrada a la plaça del Camí Ample hi participaven dos canareus. Baptista Sancho i Ildefons Reverter de la Magra. Aquest últim semblava un argent viu: bracejava i abocava pel bec gros. La història no ha guardat memòria de si aquell dia hi havia ningú més a cal tractant.

AL GARROFERAR D’ILDEFONS REVERTER


Ildefons de la Magra amb prou feines havia fet trenta-cinc anys. Era casat amb Agustina Bort, un any més jove que ell, la qual li havia donat ja tres fills: Miquel, de deu anys; Agustina, de vuit; i Maria, de quatre. En aquella tardor de 1843, Agustina estava en estat de Fermina, que naixeria feliçment l’any següent. La família vivia al carrer que aleshores s’anomenava del Calvari. En una casa, com la resta de les del raval que s’hi havia anat formant, encara freturosa de número.

Fora del clos de les desaparegudes muralles del poble havien aparegut el carrer del Calvari, el del Raval, el Nou de Sant Isidre, el del Coll de Bonmatí, el del Camp, el de Sant Miquel, el del Mar, també dit de Cap de Cases... El carrer del Raval (que anys després sembla que va absorbir el del Calvari) seguia essent, per damunt de tot, el tradicional camí d’accés al primitiu Calvari d’Alcanar.

Atès que la petita església fortificada que presidia el Calvari havia estat cremada i assolada durant l’exitós atac del general carlí Ramon Cabrera a Alcanar, el 18 d’octubre de 1835, aquell Calvari vell i obsolet seria enderrocat uns anys després per aprofitar-ne l’espai per a eres de batre el blat. En endavant l’indret passaria a denominar-se les Eres del Calvari. Avui el coneixem com plaça del Mirador.

L'antic carrer del Calvari, avui del Raval de Sant Isidre, on vivia Ildefons Reverter
L’any 1845, al carrer del Calvari hi hauria amb prou feines una dotzena de cases. Hi viurien les famílies d’un espardenyer, cinc jornalers i sis pagesos. L’espardenyeria era aleshores la principal indústria canareva. Amb els bregadors, els corders, les filadores i els teixidors, constituïa una derivació del fecund treball del cànem.

Un dels pagesos que vivia al carrer del Calvari, Ildefons Reverter de la Magra, arribaria a tenir, a més de la casa on vivia i un bon matxo, sorts reguívoles –se’n menava ell mateix– a les partides del Forrellat, de Mas d’en Reverter, del Pou, de Sol de Riu i de les Mallades; garroferars al Boveral i al Pla; vinya i garroferar a la Martorella; vinya, garroferar i malesa a la Martinenca, i un altre garroferar al Codonyol.

 –Sabeu? –va dir Ildefons– L’altre dia, al tio Joan de Pasqual li van sortir els dimonis.
–Calla! –va exclamar Baptista Sancho amb més d’un pensament d’ironia–Dimonis, dius?
–De debò t’ho dic. Va ser al meu monte.

S’anomenen montes les finques de secà que els canareus explotaven a la serra de Montsià. Garriga, terra inculta poblada d’arbusts (DCVB) posada en conreu, potser emmarcada en antics béns comunals o, més probablement, veïnals en mà comuna. Amb raó Josep Fernández Trabal (Béns comunals als Països Catalans i a l'Europa contemporània) s’ha queixat que la qüestió dels béns comunals als Països Catalans no ha merescut prou atenció per part dels medievalistes, contràriament a altres països del nostre entorn com ara Itàlia i França.

Sabem que Joan Sanz només era propietari de la casa del carrer de Sant Francesc on vivia, d’una finca xicoteta de regadiu a Sol de Riu i d’un garroferar a la partida del Pou. Per tant, no resulta gens improbable que portés el monte d’Ildefons Reverter i allí s’esdevingués el fet.

–Au, no diguis disbarats –féu Sancho–. En quin monte?
–Al garroferar que tinc al Terme Nou. Me’l porta ell. Diu que va gelar-se-li la sang a les venes!

Baptista Sancho s’havia quedat de pedra. Bé li constava que Ildefons no era cap bocamoll. Se’l tenia per una persona de seny, seriosa i respectable. Era pare de família. La dona, a més, esperava un altre xiquet. I si bé no podia considerar-se’l ric, la veritat era que el seu patrimoni superava la mitjana del poble.

«Deu fer broma», va pensar Sancho: «Això no són més que contes de la vora del foc». I  tot somrient va exclamar, sense dissimular gens una ganyota d’incredulitat:

–Pots comptar...!
Allà a la partida del Codonyol –va insistir un Ildefons esfereït–. Dimecres passat al tard estava batent les garrofes en aquell cul de món. I li van sortir els dimonis.
–Ei, no crides! Abaixa la veu. Però, de quins dimonis parles?
–Dels dimonis del Montsià.

“LOS DEMONIOS EN EL MONTE MONCIÁ”


Fa tres dècades els arxius judicials guardaven encara el testimoni escrit, fil per randa, d’aquell esdeveniment extraordinari. No cal dir que la maltempsada va córrer com una reguera de pólvora pel poble. Tothom volia conèixer més detalls d’un fet tan prodigiós. A cau d’orella, no fos que en esmentar-lo el dimoni s'afigurés que l'invocaven i aparegués. La gent li tenia tanta temor com al llop; els en tenia tanta que als contes sempre eren ensarronats, atàvic mecanisme de defensa davant de la por cerval –al relat de Ramon Adell, el llop s’afarta de sèmola i, gràcies a un gavell de coscoll, no albira el nadó indefens dins de la barraca.

Detall d'una postal acolorida de la plaça del Camí Ample fa uns quaranta anys

Joan Sanz va veure’s assetjat per tafaners i furgadors. S’ho va prendre tan a la valenta que va dur Ildefons Reverter al jutjat. El va acusar d’haver-li posat un bon capçal en propalar el relat d’aquella corprenedora aparició de, citem al peu de la lletra, “los Demonios en el Monte Monciá”.

Déu n’hi do. Per què Joan de Pasqual va donar tanta importància a aquell comentari d’Ildefons de la Magra a l’entrada del tractant del Camí Ample? Què n’hi va disgustar tant? Per què no va prendre-s’ho com una facècia, com un parlar per no callar?

Potser perquè s’hi amagava algun secret? Tan seriós, tan ignominiós resultava el cas d’haver-te sortit els dimonis a la serra del Montsià? Hi havia res rere aquest fet extraordinari que calia ocultar? Potser Ildefons hauria d’haver-se mossegat la llengua? Quin tabú local havia violat en fer-ne safareig a l’entrada del tractant Gimeno?

D’on havia tret aquella estranya història? A Mouros, ánimas y demonios, Mar Linares ha escrit que a Galícia els dimonis solien fer acte de presència a trenc d’alba o bé al tard. De vegades, en forma de serp. Sovint, prop d’on s’amagava un tresor: en un encreuament de camins, una font, unes ruïnes, un pou, una cova o un avenc (entre les serres de la Punta i del Fandango se’n perd el compte); sota una roca amb cassoletes; al capdamunt d’una serra... Oi que antigament la carena de la serra de Montsià era al mig d’un bosc espès coronat per un grèvol? 

Quina n’hi havia passat a Joan de Pasqual a la serra del Montsià, en aquella tarda de novembre?

Joan de Pasqual anava a llengües de la gent. «Quan els gossos lladren», deien les comares, «alguna cosa senten». La cosa pareixia seriosa. No pas un bluf. Feia l’efecte que a Joan Sanz li haguessin trepitjat l’ull de poll. De fet, no va desistir de la seva acció legal.


"Hem associat el llop al dimoni" (Josep Maria Massip, naturalista)
El singular juí tingué lloc a Alcanar el dilluns 20 de novembre de 1843. Va ser davant d’Andreu Rubio, alcalde primer constitucional, i en va donar fe el secretari Llorenç Figueres. Aquest, fill de l’escrivà reial de la vila entre els anys 1792 i 1839, Bru Figueres, pertanyia a la il·lustre nissaga canareva dita dels Notaris.

Sanz va manifestar-hi que, o bé Ildefons aportava proves d’allò que havia dit, o bé se n’havia de retractar de seguida. Com el demandat ho negava, hagué de declarar tot seguit Baptista Sancho. Sota jurament, el testimoni “afirmó haber oido decir á Reverter estando en la casa de Ramon Gimeno que los Demonios salieron á Sanz en dicho Monte”.

Un cop oïdes la resta de raons de les parts i el dictamen dels homes bons, Antoni Sancho pel demandant i l’estanquer Francesc Nofre pel demandat, l’alcalde primer Andreu Rúbio va resoldre-hi.

L’estanquer Francesc Nofre, d’uns quaranta anys, en feia tres que havia baixat d’Ulldecona. Vivia al número 11 del carrer de la Claveguera, amb la seva dona Remei Sorolla i els seus cinc fills.

AL SILENCI PERPETU


L’alcalde primer no va dir: «Bah, són ximpleries del tocacampanes del Reverter». Tampoc no va dir: «Bah, són collonades del Pasqualet». No. L’alcalde primer era un home assenyat i va prendre-s’ho seriosament: va prevenir formalment aquell tafaner del carrer del Calvari que en endavant guardés silenci absolut sobre els dimonis del Montsià (“se abstenga de proferir palabras semejantes á las que motivan este juicio”) i va condemnar-lo així mateix, discretament, a pagar les costes del plet.

Amb una sentència tan sòbria, Andreu Rúbio ens va privar de cap més indici per tal de desvetllar la solució del misteri.

Fa l’efecte que Ildefons de la Magra va aprendre-hi la lliçó. L’omertà pròpia de la ruralia? Els pactes de silenci, diuen, s’hi han de respectar. Ben escarmentat, en endavant es cosiria la boca. A gat escaldat... Ildefons, avantpassat dels Pelats, seria una tomba tota la resta de la seva vida. No ens aclariria mai, doncs, si en dir dimonis del Montsià s’estava referint als llops que, igual que els cérvols i els gats cervals, s’hi van extingir en encetar-se el segle XX.

Amb els anys, el vent va endur-se aquella incòmoda, enigmàtica, desconcertant  història dels dimonis de la serra. L’ofès, Joan Sanz de Pasqual, pogué respirar –ignorem si també dormir– tranquil.

LA PENTALFA I EL DIMONI DE LA TORRE


També diuen que en un dels estreps de la serra de Montsià van trobar-hi una estrella de cinc puntes, cisellada en una antiga estela de pedra.

Compte: una pentalfa cap per avall faria pensar en l’anomenat segell de Bafomet. En el símbol popular del satanisme i de la màgia negra. Els dimonis del Montsià?

Esbós d'una enigmàtica pentalfa en una estela de pedra 
Però que ningú no s’amoïni. Primer perquè, si el pentagrama hi estava cap per amunt, diuen, llavors l’estela representa la màgia blanca. La força femenina, origen de la fertilitat i protectora de la fecunditat i de la vida. Quin goig d’estrella de cinc puntes, senyal de la Gran Deessa Mare mediterrània.

Segon, perquè cas que la pentalfa canareva existís, diuen que si la van salvar in extremis de la destrucció d’un dels oliverars més antics del terme. Sí, en aquell temps en què la proverbial desídia encara permetia arrencar els arbres monumentals, assolar els marges centenaris, colgar-ne les pedres mil·lenàries a tall de reble d’un camí privat... Un quídam va tenir el temps just de baixar al clot i deslliurar de la destrossa aquell oblidat pentagrama d’Alcanar.

No patiu, doncs, que la troballa deu ser més vella que l’any de la picor. I tan inaudit, absurd disbarat paisatgístic i patrimonial amb l’oliverar s’hauria perpetrat, en qualsevol cas, ben lluny de l’indret on a Joan de Pasqual van sortir-li els dimonis del Montsià ara fa cent setanta-cinc anys.

Qui s’hi posa pedres al fetge és perquè vol. 

Al rectangle roig, un dimoni amb banyes observa els qui passen pel camí dels Bandolers des de la mènsula del matacà de la torre d'en Picó (avui dita d'en Gimeno, o del Calbo)
Urgeixen expedicions aclaridores del misteri dels dimonis de la serra i d’altres que hi podrien estar pertorbadorament relacionats. Per què l’estrella de cinc puntes, posem per cas. Per què racó del Ninyo. Si molt convé, per què racó dels Panxesllargues, que així era també la d’una esfinx ibèrica.

I encara: per què, igual que sotjava els teus rebesavis si travessaven el Bort pel camí dels Bandolers, des d’una mènsula del matacà de la torre que fou del meu noble avantpassat Joaquim Manuel de Ferran, et mira aquell dimoni banyut amb els ullots de pedra encesos d’ira.

Els Bel d'Alcanar i les Cases: els orígens (1)


Dilluns 9 d’octubre ens va deixar mon pare, Agustí Bel Reverter, Rufo el Ferrer (1932-2017). Algunes instantànies de la seva vida, exemple d'empenta i treball, ens ajudaran a il·lustrar aquestes línies en homenatge a la singular nissaga canareva i casenca dels Bel



Vaig assabentar-me de l’antiguitat del nostre cognom a la Universitat de Barcelona. En una classe pràctica d’Història del Dret, el nostre benvolgut professor J. M. Font i Rius ens convidà a analitzar el jurament de fidelitat que els homes de la vila de Meranges van fer el 8 de febrer de 964 a Ramon I, comte de Cerdanya. I vet aquí que, entre diversos individus amb noms clarament gots (Guifré, Seniofré, etc.), hi signava un tal Bel.

Un jove Agustí llussiant un rellampec a l'enclusa

UN  NOM IBEROBASC


Vaig entendre per què més endavant. En consultar la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Fins a prop de l’Any Mil els nuclis principals de la naixent Catalunya comtal eren als Pirineus. Empesos d’antuvi per les lluites socials i polítiques del Baix Imperi, després per les invasions germàniques i més tard per la conquesta musulmana, s’hi van refugiar emigrats de les zones meridionals més romanitzades. Allí s’afegiren a la població d’origen prehistòric que hi vivia, amb estructures socials primitives, reminiscències d’antigues llengües iberobasques i alguns trets culturals hispano-gots.


Pelant patates amb un somriure en un quarter africà (Melilla, anys 50)
 
Aquell pòsit demogràfic arcaic, potenciat per l’aïllament secular d’unes contrades  abruptes, explica per què en comarques com el Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya perviuen encara estranys topònims pre-indoeuropeus com Alp, Er, Ix, Urtx… Hi testimonien el substrat lingüístic iberobasc que, des dels boirosos temps del Neolític, s’havia parlat a la façana mediterrània de la Península abans que Roma hi imposés el llatí.

«I no és estrany, en documents catalans dels segles IX i X», llegim, «trobar noms bascos de persona, com Balasc, Bels, Galindo, Elo, Asnar i Ennecó. Imaginem que en la lenta evolució de la mentalitat i de les estructures socials d'aquestes comunitats pirinenques va haver de tenir un paper decisiu, difícil de valorar, en la cristianització de les valls iniciada en època baix-imperial i visigoda i no finalitzada fins a l’època carolíngia».

De nou, l’antropònim iberobasc Bel. I entre els primitius pobladors de la Cerdanya.


Triant dàtils amb Pau de la Monyicota i Joan de Paella, un gran amic d'Agustí

ELS BEL EN TEMPS D’ALMANSOR


Som a la primavera de l’any 976. Les terres del nord del País Valencià i sud de Catalunya formen part d’al-Àndalus. Aquest, regit pel califa omeia de Còrdova, és en aquell moment el país més poderós d’Europa occidental. 

La notícia més rellevant de l’any es produirà justament a la capital, Còrdova. L’últim dia de setembre hi mor el califa al-Hàkam II al-Mustànsir bi-L·là, fill d’Abd ar-Rahman III. Al llarg del seu regnat el califat ha assolit la màxima esplendor com a bressol de cultura i de progrés. A banda del califa i de l’esclava basca amb qui ha tingut fills, la tercera persona que talla el bacallà a la cort és Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Amb el sobrenom d’Almansor (“el vencedor”), aquest cabdill militar i polític esdevindrà camarlenc del fill d’al-Hàkam.

L’1 d’octubre de 976 se celebrarà a Còrdova la cerimònia de la proclamació del príncep hereu, un xiquet de deu anys que es diu Hixam II al-Muàyyad bi-L·lah, com a tercer califa d’al-Àndalus.

En aquell moment els descendents dels primers Bel viuen en comtats com el d’Osona, constituït pels volts de l’any 798 sobre la base del bisbat d’Ausona, amb capital a Vic. Per causa d’una revolta sagnant, la comarca va romandre deserta fins que l’any 878 el comte  Guifré I el Pilós de Barcelona es féu atorgar el mandat del rei francès Lluís el Tartamut per a repoblar Osona. Com? Doncs ocupant els colons les terres ermes sense propietari per a cultivar-les i esdevenir-ne propietaris. 

Bel és també un poble, amb campanar del segle XVII i tot

L’any 885, el comte Guifré havia fundat a la vall de Ripoll el monestir de Sant Joan (futur Sant Joan de les Abadesses). Per a infondre-li més prestigi, va deixar-hi sa filla Emma com a abadessa i va donar al monestir aquella vall del comtat d’Osona, aleshores erma i deserta. Emma va repoblar-la amb més de 500 colons de l’Urgell i la Cerdanya (!), que van construir-hi cases, corts i molins, van convertir els erms en conreus i van plantar-hi hortes i vinyes.

Entre aquells colons es comptaven els Bel contemporanis del segon i tercer califes d’al-Àndalus: Bel, casat amb una tal Flamídia, i Bela, l’esposa de Fienç. Treballaven la vinya que havien heretat de sos pares. Fins que el 17 d’abril de 976 hagueren de vendre-la a un tal mossèn Pere

Tradueixo del llatí: “Jo, Emedira, i les meves filles –Honòria, Aldovara i Levegot–, i Fienç i la meva dona Bela, i Bel i la meva dona Flamídia, i Provanda, venedors, a tu mossèn Pere, comprador, mitjançant aquesta escriptura de venda et venem la nostra propietat que ens ve per herència i per aprisió, i és aquell alou [que tenim] a la Vinya de Vallfogona, a la vall de Ripoll del comtat d’Osona”.


LA PENYA, LA SERRA I LA VILA DE BEL


L’il·lustre filòleg català Joan Coromines dedica un epígraf del seu Onomasticon Cataloniae al lloc i al cognom Bel.

Bel és un poblet de la comarca del Maestrat, a l’extrem nord del País Valencià. Està situat al nord-oest de Rossell, entre aquesta vila i la del Boixar. Al peu de la majestuosa serra de Bel que culmina a la penya de Bel.
 
La impressionant penya de Bel
 Coromines i el seu equip de treball constaten que els anys 1157, 1194 i 1209, entre els límits de l’extens terme d’Alcanyís apareix el lloc anomenat Bel. I en un document de l’any 1278 sobre els dominis de Morella es diu que aquesta «includit pug Fredes [...] ad illos angustos de Benifaçà et includit intus Bel, et vadit ad castrum de Cervol [...]» (és a dir: el puig de Fredes, els estreps de Benifassà, el castell del riu Cervol i el lloc de Bel). També figuren en documents del segle XIII la serra i la penya de Bel. 

Pres als musulmans per les tropes de Jaume I, mitjançant la carta de població de juliol de 1238 Balasc d’Aragó va donar el lloc de Bel a Joan de Brusca i la seva gent. 

Durant molt de temps Bel fou una vila independent. Però el seu progressiu despoblament la va convertir, al capdavall, en un agregat del municipi de Rossell. Ara fa un segle en deien: «Lugar sito en la diócesis de Tortosa y partido de Morella, a 30 Kilómetros de dicha ciudad y 93 de la capital. Su término mide 17,09 Kilómetros cuadrados, y limita con Vallibona por el sur; Ballestar y la Puebla al norte, y Rosell al este. Tiene en su término el barranco y la Peña de Bel (vértice de triangulación de respetable altura). Buenas aguas de dos fuentes públicas. Pequeñas huertas. Clima frío. Productos, cereales. El término está lleno de escabrosidades y despeñaderos. Los caminos son de herradura y malos».
 

Vista de Bel de la carretera de Rossell estant

A mitjan segle XX els últims belencs van anar emigrant per raons de feina fins que el 1996 el poble va ser abandonat. Per sort algunes persones, estrangers i descendents dels seus antics habitants, han anat comprant i rehabilitant-ne cases i, en caps de setmana i durant l'estiu, Bel recobra temporalment la seva vida d’antany.

“FOSC, OMBRÍVOL, NEGRÓS...”?


Quant a l’etimologia de Bel, Joan Coromines assegura que es tracta d’un nom preromà, de l’antiga família lingüística iberobasca. A l’ibèric i l’aquità s’hi troben sufixos o paraules com -belex, -bels i Beles, que coincideixen a indicar totes el color negre. Això també és euskera, afegeix Coromines: en alguns dialectes locals bascos perviuen adjectius com bel (“fosc, ombrívol”), una variant de beltz, que significa justament “negre”… I per analogia se’n diu bele de l’animal d’aqueix color per antonomàsia: el corb.

Per al filòleg, des del punt de vista de la topografia, el nom va començar designant-hi la pena de Bel (“penya de Bel”), a ponent de la qual la documentació medieval situa adés el morral Negre, adés la coma Negra, sengles cims de forma diferent. «Resulta, doncs, clar que hi ha un colorit negrós en tots aquells paratges», conclou Coromines, «que sembla donar compte suficient d’aquesta etimologia».

I acaba dient que Bel «és també cognom, propi de la zona propera al poble». Constata que a la mateixa vila de Bel abundaven els veïns amb aquest cognom. I que ben prop, al terme del Boixar, existeix el barranc dit de Joan Bel.

Agustí Bel, extrem esquerre del CD Alcanar (el primer dempeus per la dreta)
Però quan i com va arribar el cognom a Alcanar?

FRANCESC BEL, PASTOR DE PROFESSIÓ


La primera Bel que coneixem a Alcanar fou una dona. La ballestarenca Úrsula Bel Sorolla, que d’aquella vila de la Tinença de Benifassà va baixar a casar-se amb el canareu Jaume Juan Esteller. Ho van fer el 21 de setembre de 1610: “Jaume Juan de Blay, y Barba. Esteller de una y Ursola Bel de Juan, y Catalina Sorolla del Ballestar Cap. Mat. lo Retor Angles en 21 sbre. 1610”, hom podia llegir en un atrotinat llibre de capítols matrimonials. 

Tanmateix, la immensa majoria dels Bel que avui vivim a Alcanar som descendents d’una altra persona. 

D’un pastor. 

Que es deia Francesc Bel.

Segurament per tal de pal·liar el desgavell documental infligit a Alcanar per la Guerra de Successió, el  rector mossèn Josep Cavaller (1704-1728) esmerçà una pila d'hores a transcriure pacientment i acurada els Matrimoniales desde el año 1600 a 1645, empezando por este año y concluyendo por aquél. Doncs bé. Entre els de 1630 hi trobem un assentament de summa importància per als Bel canareus. Amb l’anotació al marge esquerre“66. Frances Bel - Juana Reverter”, diu així:

“A 31 Agost 1630 contracen. Matri. p. vba. de prti. en fas de Sa Mare igla. en presa. de mi Juan Bate Angles retor de Alcanar, y reberen les benediccions nupcials Frances Bel ++, y Juana Reverter filla de Juan Reverter, y Ursola Reverter conys. testimonis Mn. Antoni Fibla, y Mn. Llorens Sancho Notaris”.  Al marge dret, aquesta altra nota: “++ pastor”.


Assentament del matrimoni del nostre ancestre Francesc Bel (Alcanar, 1630)

En català dels nostres dies: “El 31 d’agost de 1630 contractaren matrimoni per paraules de present davant de la Santa Mare Església, en presència meva, de Joan Baptista Anglès, rector d’Alcanar, i reberen les benediccions nupcials Francesc Bel, pastor, i Joana Reverter, filla dels cònjuges Joan Reverter i Úrsula Reverter. Testimonis: mossèn Antoni Fibla i mossèn Llorenç Sancho, notaris”. 

S’hi esmenten els pares de la núvia, el matrimoni canareu format per Joan Reverter i Úrsula Reverter. Però no pas els del nuvi. Per què? Doncs senzillament perquè el capellà, mossèn Joan Baptista Anglès, no devia tenir-ne constància fidedigna. 

I és que Francesc Bel, patriarca dels Bel canareus i després també casencs, era foraster. 

Per què va venir a Alcanar? Expressament a casar-se amb la Joana Reverter? No sembla que fos així. Altrament, és probable que ja hi visqués; o, si més no, que tingués relació amb la vila pel seu ofici de pastor. Però no era canareu de naixement.

Llavors, d'on va venir el nostre ancestre Francesc? De Bel, avui terme de Rossell? Directament de la comarca d'Osona? O potser de la Cerdanya?

La resposta, ben aviat.

Novembre del 1998 (i 2): de la cova Bonica a la Torreta

Inaugurant la ruta literària Trinitari Fabregat, eren les dotze tocades del migdia quan els quaranta excursionistes vam arribar a la cova Bonica


La cova Bonica. Diuen que aquestes cavitats càrstiques a la roca mare del Montsià, modelades en edats humides i fredes (potser per això guarden els records de l’era glacial, véritable deuxième naissance de l’humanité?) alberguen hòrrides bestioles. Insectes, aràcnids i esgarrifosos miriàpodes adaptats a la vida subterrània. També rates penades?


Irromp el record atàvic: de les darreries del segle XIII ençà,  l'Occident sencer –Cantigas d’Alfonso X, Apocalipsi de Canterbury– ha vist els dimonis amb ales nocturnes. Uns éssers que habiten a les roques abruptes i volen per les coves boniques. De vegades són dracs (a l’art romànic, serps sense ales o moixons amb cua de fardatxo) i, amb les seves ales de rata penada, empaiten la gent i difonen per tot arreu la foscor de les cavernes.

"Heus aquí el drac": així comença la nota amb què acompanya aquest gravat Atanasi Kircher (1602-1680)

Cal aprofitar l’avinentesa i visitar la mítica cova Bonica. Estuprada pel foc la umbràtica figuera que l’assenyalava, t’hi has d’enfilar a pols, batent les pernes –més que mai amb l’inquietant buit de l’espenyador a l’esquena, upa!–, i han de fer-t’hi ingressar a empentes, per me si va ne l’etterno dolore, entaforant-te a les dantesques tenebres, amb prou feines una gatonera, per me si va tra la perduta gente... Malviatge! 

L’espluga és tan estreta que ni el mite de Plató hi cabria. Un nínxol.

Estirat i a rossegons, a la cova Bonica els primers metres són els més claustrofòbics. Però tenen virtut. La virtut d’avançar-nos l’angoixant retorn al claustre matern en el dia en què, finida l’expansió del Big Bang primigeni, el temps –Stephen Hawking scripsit– vagi cul enrere: el regressus ad uterum de Mircea Eliade. Quan la cosa tomba per bé i per fi pots alçar-te enmig la foscor closa, a l’endeví, et trobes amb un obstacle singular.


DINS DE LA COVA BONICA


Els renecs de rigor. A aquell bony calcari aclaparador i relliscós, hom diria que una popa exorbitant, unflada de llet, que proclama fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e’l primo amore, te’n fas un fart d’abraçar-lo per buscar-li un mugró petri on assegurar el peu. Ai las!, no en té cap. Hom diria que és més llisquívola i amorosida encara per una mà d’escalades, amb tacte diràs que de bombosí, e tanto buono ardire al cor mi corse. Al capdavall t’has d’abraonar a la massa arrodonida per enfilar-t’hi com una sargantana matussera en una abraçada delerosa, mentre un xiquet n’il·lumina a penes el capdamunt amb una minsa llanterna i t’indica el camí dissimulat per la colossal excrescència carbonatada, dinanzi a me non fuor cose create.

Tot seguit t’encofurnes en una altra gola, adés de genollons, adés de bocaterrosa, sempre ajupit, i compte amb els tossolots contra el maldentat sostre petri (i alhora amb les carícies dels carnots malreeixits que sobresurten del terra bonyegut i cotonós).

«Llum! Llum!», fa un que jo sé, com Goethe al llit de la mort, de quatre grapes i sense llàntia pel corredís final de la cova Bonica, fosc com una gola de llop. 


Mentrestant mires de romandre lluny d’aquelles parets diràs que folrades amb gasa, tal volta quatre passes et pareguin més llargues que un dejuni de terrosa (fangosa d’ignotes escorrialles?), de vegades pulverulenta quera de corcs desconeguts. I vés per on te la figures fecunda de cascàrries de rata penada, entranyes calcàries de la serra endins, I’ son Beatrice che ti faccio andare, olor de resclosit, anys i panys de terra humida… i ni raça ni pols de fauna cavernícola.

Al cap de dins, reunió a peu dret en una tètrica sala. Aparedats com el Fortunato de Poe, esmentem en la penombra les modestes llegendes de la cova: once upon a time una ovella perduda i el seu pastor qui, anant-ne a la percaça, hi entrà a la i ja no en sortí mai. 


«I què més?». No gaire: amb prou feines les evocadores taques de les teies i ciris amb que s’hi feien llum la gent d’ans. I quatre barroers recordatoris, amb pinzell i esprai, dels visitants més potiners. Ah! I qui va privar-la d’estalactites i d’estalagmites –singular bellesa d’úvula, gargamelló o campaneta del vedat– la va  condemnar a una espera de mil·lennis perquè la tornin a ornar.

Via fora. Tot suant a mars per la humitat, cal fer tanda encara davant d’un pas estret entre pilars, lasciate ogne speranza, voi ch’intrate, solitaris queixals en una bocassa esdentegada. Uix! En sortir a l’exterior quasi estalonant-nos, l’espetec de claror de la boca de la cova ens fa dolces lluernes. Dolçasses i tot.


EL TRESOR DE LA TORRETA


Vam crestejar pels volts de dos quarts de dues. Ja hi érem! Ens va rebre el lapiaz: al rocam calcari que aflora al capdamunt de la serra, l’erosió hi ha cisellat solcs profunds separats per arestes tallants. Allí el temps s’alentia, no endebades Einstein té proclamat que els rellotges agafen retard a la vora d’un cos feixuc. Feia l’efecte de l’ossada sencera d’un animal fabulós despullada de la carn. 


Nosaltres bleixàvem i no vam adonar-nos de com en fugien corrents, així que ens clissaren, els rèptils termòfils de la serra: tot d’un plegat fardatxos, sargantaners, serpetes cegues i dragons rosats deixaren d’assolellar-s’hi a pler.

Dalt a l'esquerra, el cilindre d'obra que, a la Torreta, assenyala el punt més alt de la serra de Montsià

«Ep! I això?». Del rascler calcari emergeix una singularitat geomorfològica més o menys circular i en forma d’embut. Una dolina?

Les dolines, també resultat del modelat càrstic, es formen pel col·lapse del sostre rocós subjacent per efectes de la dissolució de la roca. Al Montsià, la de Mata-redona és la més emblemàtica. Diràs que hi sobreïx la cresta de l’espinada del monstre marí. Perquè, ves per on, el Montsià és marí: els geòlegs asseguren que seus materials carbonatats són calcàries i margues les quals, dipositades en conques marines durant el trànsit del juràssic-cretaci i el cretaci inferior, emergiren després per tal que hi poguéssim pujar a dinar.

De manera que vet-nos allí, encimbellats a la Torreta. Esguard enlaire. Tots els cels hi són a tocar. Aquest és el tresor de la Torreta de Montsià. Hi feia l’efecte que el món s’hagués blegat. Sí, com si la terra i el mar fossin manegívols com una vara d’ametller i, per fatifat, els haguéssim corbat acostant-ne les puntes. 


Donava bo d’adelitar-se en el paisatge: Tortosa, les Ventalles, Ulldecona, la Foia d’Ulldecona, la plana de la Galera i els Ports de Tortosa. I després, per obra i gràcia de la gana, en el vari companatge dels entrepans i altres provisions de boca. Vam dinar-hi. Al sol: la Torreta és fresquívola.

Tothom va reviscolar. Ja estàvem a 765 metres. Havíem fet la ruta. Va pujar-hi en persona Trinitari Fabregat? O tal volta haurem de preguntar-nos si ara, des d’on estigui, no ens fa l’ullet i riu la broma, perquè va descriure l’excursió des de la plana, assegut sota un ametller de la finca de sos pares, lentus in umbra com el pastor virgilià?  


La resposta, tal i com encertadament ens ha recordat Tomàs Camacho, ens arribaria l'any 2004, en recuperar-se (extraordinària, formidable troballa!) la preciosa fotografia que va desvetllar el misteri: essent encara un xiquet, Trinitari havia fet l'excursió.

L’itinerari muntanyenc que segueixen Raül, Elena i els seus acompanyants (a les pàgines de Jardins Ignorats, però, n’hi ha un altre: es tracta d’un itinerari menys espectacular, però molt més coral: és la ruta íntima de Lena i Raül –Lena i Raül tots sols– fins als cocons i als antics gurbins andalusins de la partida vinarossenca de les Melilles, on un geni sarraí els embruixa perquè es decideixin a dir-se que s’estimen). 


Criatura marina que vaig trobar serra de Montsià amunt: aquesta Isastrea, un gènere de coralls extingit, hi vivia al Cretaci inferior

Havent dinat, en rotgles convocats i entretinguts per la llepolia dels pastissos, l’aroma familiar del cafè i l’exitosa idea d’un culet de whisky del bo que servia Tomàs, compartírem la història del bou estimbat per un cingle del Montsià que els pagesos especejaren. En el combat contra l’ensopiment, hom va xerrar dels barrancs del Fandango i del Moltó, del camí dels Bandolers... I encara de les diverses versions de la llegenda de la Cabra d’Or, solatge mític escampat arreu de la Mediterrània.

Algú romania pensívol, i algun altre encara hi va fer una becaina de panxa enlaire.

Aquella llarguíssima carena torturada, quallada de rocam punxegut i a voltes de difícil trànsit, no va ser en un temps una boscúria espessa?


I dalt de tot s’hi alçava un grèvol majestuós. Un dia en parlarem.


LA FONT DEL TEIX


Allí on ara no en trobem sinó la carcanada, la incòmoda rocalla rosegada i descarnada, traïdorament nafrada per l’aigua de les plogudes, per la gelor i per les ventades, aquell estret corredís encimat que vam haver de recórrer capcots i capcotes per por de no escuixolar-nos-hi... fa set segles acollia prou espessor de terra per sostenir tot un bosc fecund que senyorejava, omnipresent, la serra! ¿Potser ocupa avui el cridaner cilindre d’obra aixecat a tall de cresta on va enfilar-se la gent, prop de la lletja ferralla de les antenes, el lloc precís d’aquell grèvol dels dies fastos?

Llavors hom va treure el nas per la font del Teix. 


Patètica font del Teix! Pagava la pena de visitar-la per tan intricat accés? Sota els peus, ja no gens lleugers, se’ns obria el vertigen del pujolar i d’un món de bancalades. L’aclaparador impacte de l’aiguavessant interior, no menys arrufat i sacsonut que una flassada en acabat de gitar-s’hi amb son inquieta. Però la font ja fa una pila d’anys que enyora el teix airívol que va donar-li nom. I ara que el foc s’ha endut les amenes, esponeroses solramades de l’obaga, fa llàstima: l’aigua enterbolida pels flocs de cendra no s’avé amb cap dinar d’aquells que els nostres avis recordaven tota una vida. 

ELS DIMONIS DEL MONTSIÀ


Retorn a l’altívola Torreta. I avall, que fa baixada! Amb les cares mascarades i les mans que pareixen grapats d’arròs negre, carboners i carboneres (qui va explicar que, fa unes quantes dècades, les parelles pageses encara es passaven la lluna de mel fent carbó al Montsià?), els expedicionaris garlaires esmenten contalles de gambosins i saginers, criden, riuen, es queixen i àdhuc cantussegen Soy minero en esguard del sutge i dels garramanxos negres a la roba. Algú encara té temps de replegar els fòssils que la crema havia posat al descobert; un altre s’omple la butxaca de vella terrissa. Més cansats que una xufa, baixant pengim-penjam i mirant de no foraviar-se.

Els acaça cap dimoni? Un altre dia també en parlarem a bastament, dels dimonis de la serra de Montsià. Perquè n’hi havia.

De debò que n’hi havia.

Les vetes, brenys i faixes dels vionats vessants rocosos de la serra, al foscant, esmorteeixen els seus colors en burells i negrals que a poc a poc els assemblen a les plomoses ales entreviades de rates penades descomunals. Els artistes donen testimoni de casos així. 


Alguns pujols de Pieter Brueghel són monstres adormits. Al Sant Cristòfol de Winterthur (de Pieter Huys) i al de Dijon (de l’escola de Hieronymus Bosch), els tossals s’animen amb ulls i maixelles obertes de drac que intimiden el sant. Al Paradís terrestre, del mateix Bosch, els penyals tenen rostre. I, a l’Infern de Thierry Bouts que serven al Louvre, un dimoni empeny serra avall els rèprobes mentre les cares pètries se’ls miren sense gens de compassió.

Què en queda, de l'antic bosc que s'estenia per tota la carena de la serra de Montsià?

Ulls amatents a secundar el crit de protesta que Goethe va alçar contra la intolerable tirania dels matemàtics i dels òptics: «Per quins set sous els colors han de ser un fenomen purament físic? Això són fraus dels físics!». Perquè els colors són humans, batecs naturals de la vida, amb efectes sensibles com les seves tonalitats càlides i fredes.

Per això en emprendre l’últim tram de la baixada per un exigu viarany que feia mil i una giragonses, ens va fer l’efecte de capbussar-nos en una mar de verdor gairebé hostil.

A cada passa en aquell món de revirades, cada peu té el seu lloc precís: les precises petjades d’Ah’mad? Era en aquella erradívola barreja de laberint i trencaclosques on els esperaven els dimonis? O ens seguien els passos?

Potser sí que els dimonis del Montsià vigilaven la nostra reressaga. Qui sap si apostats en toscos amagatalls dins dels marges centenaris. Això sí: no pas rúfols sinó enjogassats com els follets: salvant els marges, algú –els dimonis?– havia bastit tobogans de juganera terra rossa per deixar-s’hi anar i provocar igual la sobtada i innòcua culada, que la sorollosa, còmoda davallada a la gatzoneta, que l’inflament de peus, el dolor de garrons, l’afluixament de genolls i l’encarcarament progressiu de cames.

I encara la rialla sense motiu aparent –alleujadora, com si el moro Ah’mad ens fés l’ullet–, res a veure amb el Mal Pas de Rialla, passatge perillós que vam deixar a la nostra dreta de pujada. ¿Potser el Mal Pas de Rialla duu causa del terratinent canareu Rafael Reverter de Rialla, que una nit de la tercera dècada del segle XIX va poder fugir pel terrat de casa seva mentre uns bandolers (o era una partida de rebels apostòlics?) li regiraven la casa a la recerca de l’amagatall on desava els diners?

Vet aquí com, enmig del besllum del crepuscle primerenc, quaranta dimonis malforjats i mascarats d’estalzí, al compàs rancallós dels espectres, vam eixir al racó del Llop des de les profundes i cada vegada més tenebroses escabrositats del Montsià.