Noms de lloc per a senyalitzar la costa

Del 20 de juny al 27 de juliol de 2014, al Museu de la Mar de l’Ebre es va poder visitar l’exposició De la Ràpita a Peníscola. La costa abans del turisme, produïda pel Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat

Amb la col·laboració de l’Ajuntament de la Ràpita, aquest ha estat el primer municipi a acollir la iniciativa, que posteriorment està previst que segueixi el seu curs itinerant per la resta de poblacions costaneres: Alcanar, Vinaròs, Benicarló i Peníscola.

El pinar de la gran finca dels O'Connor vist des de la vora de la mar, a tocar de la desembocadura del baranc de la Martinenca

De la dècada de 1960 ençà, el litoral comprès entre la Ràpita i Peníscola ha experimentat un procés d’urbanització constant: la pràctica conurbació dels nuclis urbans costaners, els ports inflats com a batracis, el devessall de passejos marítims i un bé de Déu de xalets per tot arreu, segones residències a pic de mall, van afaiçonar un tram de gairebé 40 km de longitud, a cavall entre Catalunya i el País Valencià.

S’exposen vint-i-quatre fotografies aèries, fetes l’any 1961, de les costes rapitenca, canareva, vinarossenca, benicarlanda i peniscolana. “Aquestes fotografies que formen part del fons del Museu de les Terres de l’Ebre fruit de la donació d’un particular”, llegim al fulletó de presentació de l’exposició, “mai han estat exhibides i constitueixen un testimoni que parla per ell mateix de com era el nostre litoral”.

Del 20 de juny al 27 de juliol, l'exposició va estar al Museu de la Mar de l'Ebre. Posteriorment està previst que es pugui visitar a Alcanar (o les Cases), Vinaròs, Benicarló i Peníscola

Textos personals i toponímia tradicional

 

L’exposició inclou sengles textos breus, reflexius i força personals, en què un autor de cada localitat evoca aquell litoral avui desaparegut. Valen per a fer memòria d’un ampli ventall de colors, perfils, olors i sensacions a primera línia de mar.

A mi em van demanar que m’encarregués del tram canareu.

No va ser arribar i moldre. La línia de la costa entre la desembocadura del Sénia i el barranc de la Granja ocupava una bona pila d’aquelles fotografies aèries. Calia posar fil a l’agulla, mirar d’entrar-hi amb el peu dret i no deixar-ho de la mà. Dotze quilòmetres donaven per a molt.

Entre els trets més característics de la costa d'Alcanar-Platja s'hi compten els roquers construïts riba mar, ben arran dels colls,  i la presència vigilant, de prop o de lluny, de la fàbrica de ciment

Amb tot això, per a l’exposició els diversos autors locals havíem de recuperar encara –i ubicar a continuació sobre les fotografies aèries– la toponímia tradicional del nostre respectiu tram de litoral: puntes, platges, barrancs, fonts, construccions característiques, etc.

Acte seguit un artista ha cal·ligrafiat en fulls blancs al marge de les imatges, acuradament i pulcra, l’enfilall de noms de lloc costaners (Barrancot, Camaril, Estanyet, Misseta, Canó, Fontanelles, Lluquet...), tots anteriors a les modificacions que va patir el nostre litoral al llarg dels anys 60 del segle passat.

D’aquests topònims, n’hi ha que s’han conservat en la memòria de la gent i n’hi ha que, per l’impacte d’aquells canvis, s’han anat perdent.

El projecte de senyalitzar la costa

Posteriorment l’Ajuntament d’Alcanar, aprofitant aquesta tasca de  recopilació i localització de topònims feta per a la referida exposició, s’ha decidit a preparar un projecte de senyalització de la costa canareva. És fàcil aventurar que no trigaran gaire a instal·lar-hi els rètols de senyalització vertical corresponents.

Roques a la Foradada, al cor d'Alcanar-Platja

Segurament, el projecte municipal es materialitzarà abans de la primavera de 2015. Farà goig de llegir, amb un disseny que els faci atractius, els senyals que indiquen al visitant que es troba davant del Barrancot. O del penya-segat del Cap de les Timbes. O del barranc de la Misseta.

O de les roques del Lluquet. O de les fonts de Sant Pere. O de la platja de les Figueres.

Dic jo que hi figuraran, si fa no fa, la majoria dels topònims que esmentaré tot seguit en lletra negreta. Ho faré de ponent a llevant, començant per Sòl de Riu, límit entre el Principat de Catalunya i el País Valencià; i acabant al barranc de la Granja, on el terme municipal d’Alcanar limita amb el de la Ràpita.

Cales pròximes a l'hostal Montecarlo, no gaire lluny de la fàbrica de ciment

Del Caputxet a les Cases

El Caputxet, una roca ben característica que destaca més que cap altra a la banda dreta de la desembocadura del riu Sénia, mar endins. Quan podies arribar-hi bracejant –conta Ramon Adell en el seu llibre Poesies, històries i costums d’Alcanar–, llavors es considerava que ja havies après a nedar.

Sòl de Riu, gràcies a les fonts al mig del jaç del riu Sénia que hi desemboca, acollia un gran abeurador per als ramats que s’hi convocaven a través dels lligallos del Mar i del Riu de la Sénia. Anys enrere, al seu codolar de còdols bencossats hi solia fondejar un estol de barques de pesca

Tot seguit, de ponent a llevant, les roques de les Forques, el Barrancot, el cap de les Timbes –un tallat d’uns quatre metres d’altura– i les platges del Camaril, fins arribar a la punta de l’Estanyet.

Fortificacions de l'última guerra civil que reposen dolçament al codolar, prop de Sol de Riu

Al Marjal, actualment la platja més coneguda del terme, antigament s’hi cultivava arròs, igual que a la Ribera. Hi desguassa el barranc del fondo de Jan o de la Misseta, origen del camí del mateix nom –fondo de Jan o Misseta, al gust de cadascú.

No cal dir que l’esglesiola que n’assenyala l’encreuament amb el camí del Virol era coneguda antany amb el nom de la Misseta.

El "parc litoral" (eufemisme que significa passeig marítim) i el codolar del Marjal

El Marjal esdevé platja de les Cases davant del nucli mariner, on fondejava un estol de barques de vela llatina carregades de peix. Més cap a llevant, la solemnitat dissimulada del barranc de les Cases, més amunt dit de Sant Jaume.

Del Canó a la Martinenca

La platja del Canó està senyalada amb una gran creu que algú va cisellar en una roca que emergeix de la mar. En aquells temps en què encara no existien els projectes de senyalització de la costa –ni tan sols hi havia eleccions municipals cada quatre anys, malauradament–, hi van indicar així el fatídic cargol que en dies de mala mar pot engolir-se els banyistes per a ofegar-los en una cova submarina.

Acte seguit ve la platja de Paletes (després dita del Bou). Les puntetes de les Fontanelles (a les fotografies aèries de l’exposició s’aprecien d’allò més bé). I la platja de la Fonda, davant de l’establiment anomenat l’Hostal, construït entre 1745 i 1760 com a parada de les diligències que passaven pel camí ral.

Més enllà de l’hotel Biarritz en ruïnes, la platja de la Boquera. En recte del mas del Lluco, el barranc del Lluquet, on s’alçaria la fàbrica de ciment. Les roques del Lluquet, damunt de les quals es construiria el moll de la fàbrica. I després les roques del Bort, la platgeta de la Pantruita... i, més difícil d’ubicar, el de la Tia Bruixa.

Desembocadura del barranc de la Martinenca, amb el pinar del Cono a l'esquerra

Quin goig de platja, la de les Fonts! I qui no coneix la platja i el barranc de la Martinenca? Barranc que la carretera travessa gràcies al pont de la Manuela (que es deia així per l’oligarca canareva Maria Lías Reverter, filla de Manuel Lías i esposa de Lluís O’Connor).

De la Foradada a la platja del Codonyol

Ben poc falta perquè els xalets i apartaments es despengin a la mar i així acabin de colgar de formigó la cova i la punta de la Foradada. O els bullidors de Cèsar (anomenats així per l’apotecari i hisendat canareu Cèsar Beltran, que tenia la farmàcia al carrer d’Hug de Folcalquer?), unes roques on les fonts ragen amb tanta empenta que pareix que l’aigua hi estigui bullint.

Platja del Ciment a la Boquera, davant mateix de la fàbrica

 

Una mà de curiositats i encara meravelles sense mesura que –igual que les grans fortificacions subterrànies de la guerra civil– solen passar desapercebudes en les requalificacions urbanístiques tramitades pel consistori.

Tenen la seva continuació al roquer del Molinet. A mitjan segle XVIII, un pagès benestant d’Ulldecona hi va construir un molí fariner que funcionaria... amb l’aigua d’una bassa alimentada per una font! L’aigua rai: quan, al cap de més de cent anys, la de la font es va exhaurir, diuen que el molí esdevingué de vent.

Heus aquí el barranc i el camí del Mas del Llop, que de la riba de la mar et porten, de molt bona gana, a l’abrupta freixura de la serra de Montsià; i, si et ve de gust, per la ruta literària Trinitari Fabregat, a la Torreta.

Al llarg del càmping Alfacs, amb una avorrívola façana marítima d'antiestètics, malcarats murs de formigó "numerats" i tot, ho tenim ben difícil per a passejar a la vora de la mar, sobretot si hi ha colls

El càmping Alfacs –que malauradament va entrar a la història europea aquell trist 11 de juliol de 1978– gira l’esquena al barranc, lligallo, abeurador i platja del Codonyol, tocant a les restes de la torre del mateix nom, construïda al segle XVI.

De cop en sec, les fonts de Sant Pere, a les quals dedicarem més avant una entrada del bloc. I, dins de la mar, la roca Llobera, meca dels llobarros. Potser per això en aqueixa platja xicoteta hi conduïa tant la pesca amb rall, en aquelles matinades que ara semblen del temps d’Adam?

Temporal a la desembocadura del barranc del Codonyol, on hi havia l'abeurador del mateix nom

De les Figueres a l'Aiguamoll

Punta de Codonyol enllà, la platja dels Tontos ens recorda aquells temps, rudes i primitius, en què ningú no havia trobat encara avinentesa per a substituir per unes altres les paraules malsonants o ofensives.

Terra terra, s’hi succeeixen les cales més espectaculars del terme d’Alcanar, amb penya-segats alts de valent i platges xicotetes com la de les Figueres. Hi guaiten també, entre les atzavares, parades de brutícia i un escampall de plantes invasores, pròfugues de jardins propis d’un urbanisme deixat de la mà de Déu.

La platja dels Tontos, avui encaixonada entre edificacions

El sol del matí fa lluernes als colls que besotegen la timba del Fossar dels Gossos, que es diu així perquè solien espenyar-n’hi, i la platja del Bol del Gos, un bon lloc perquè els mariners calin la xarxa. Recordem que s'anomena bol no sols l'acció de tirar el filat per a pescar, sinó també la pesca que se'n treu.

Arran mateix del Suís –solatge de l’hotel que va haver-hi i que en la fatxa hi pot tornar en forma d'edifici de cinc plantes–, a cop calent, la platja de la Granja. De la segregació de mitjan segle passat ençà, el terme municipal d’Alcanar es marfon allí, al Barranquet, al barranc de la Granja dit antany de l’Aiguamoll.

De l'Aiguamoll per les fonts que, omplint la bassa natural formada pel mateix barranc, permetien abeurar-hi els ramats dels pastors rapitencs abans que la costa esdevingués una paret de xalets.

El misteri de la carta robada

Què deuen tenir, els noms de lloc? Enjogassats, de vegades t’aixequen la camisa: et fan creure que a la Carbonera era l’indret de la serra de Montsià on la gent solia carbonejar més; o bé que la roca Roja té un to vermellós; o bé... A qui li estranya que, a la llarga, el racó Calent s’hagi convertit en el Rector Calent?

Figueres que, en créixer ran de timba, coronen algunes de les cales més espectaculars del litoral canareu, en plena badia dels Alfacs. Al fons de la imatge, el port de la Ràpita

Mai no deixaré de recomanar la lectura del conte La carta robada. És de l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe. El cèlebre detectiu C. Auguste Dupin, que acaba de resoldre l’afer de la Rue Morgue i el misteri que havia envoltat l’assassinat de Marie Rogêt, ara se n’enfronta a un altre. Li pregunta al narrador si s’ha fixat mai en quins rètols de botigues criden més l’atenció.

“–No hi he pensat mai.

–Hi ha un joc d’endevinalles –va continuar– que es disputa sobre un mapa. Un jugador demana a un altre que trobi una paraula determinada, el nom d’una ciutat, un riu, un estat o imperi, qualsevol paraula, en fi, sobre la superfície heterogènia i bigarrada del mapa. Un principiant en el joc normalment tracta de desconcertar els oponents donant-los els noms de lletres més petites, mentre que l’expert tria paraules que s’estenen amb grans caràcters d’un extrem a l’altre del mapa. Aquestes, com els rètols i senyals de lletres enormes del carrer, passen desapercebudes a força de ser massa òbvies; i en aquest punt el descuit físic és exactament anàleg a la inadvertència moral que fa passar per alt a l’intel·lecte les consideracions que són massa obstructivament i palpablement evidents.”

Desembocadura del barranc de la Granja, amb les romanalles d'un famós hotel

 

I si existís un nom de lloc que ens posés davant del nas allò que amb tant de deler volem saber, però en lletres tan i tan grosses que ens passen per alt? Com ara quan el topònim RÚSSIA té la R als Urals i la A tocant a la península de Kamtxatka?

El cas és que em fa l’efecte que a l’interior del terme d’Alcanar n’hi ha almenys un, d’aquests topònims cabdals, camuflats a força de ser massa obvis.

Ignoro si a la costa també. En qualsevol cas m’atreviria a suggerir que, cada vegada que llegim els rètols que hi instal·larà l’Ajuntament, pensem per un instant en aquelles agudes observacions de Dupin, el sagaç personatge de Poe.

–No s’amaga res, rere aquestes lletres tan òbvies?