dijous, 13 de novembre del 2014

La fàbrica de ciment que havia d'anar a Vinaròs

Al setembre del 1964 ja corria la brama que compraven terrenys per a construir-la. "Una gran fàbrica de ciment", va assegurar l’alcalde vinarossenc Francesc Balada, "s’instal·larà a Vinaròs"


El dia 29, sota l’impactant titular Nueva fábrica de cemento en Vinaroz, un diari de Madrid en va donar fe. En poc temps havien d’iniciar-se al territori obres de gran envergadura, com ara el canal del Baix Ebre. Hi farien falta quantitats ingents de ciment. Per això ja havien estat adquirits els terrenys on s’emplaçaria la fàbrica, que proporcionaria un centenar de llocs de treball i, sempre segons ABC, d’antuvi havia de tenir una producció de 300.000 tones anuals fins que, amb la construcció d’una segona fase, s’ampliaria fins al milió de tones.

De sobte, però, van fer una altra pensada: la Ràpita.

Potser per la major proximitat a la serra de Montsià? La fàbrica podria explotar-ne les calcàries cretàcies. Les argiles alumíniques rai: provindrien del Pinell de Brai (Terra Alta) i d’altres indrets. D’una altra banda, tocant a la mar serien ben fàcils de carregar els grans vaixells que transportarien el ciment arreu de la conca mediterrània.

El cas és que la rifa continuaria encara una mica més. Fins que la fàbrica es va projectar a Alcanar. A la partida de la Fonda.

Al barranc del Lluquet, que fa cap a la mar en recte del mas del Lluco.

EL NO DE LA RÀPITA I EL SÍ D'ALCANAR


El 3 de juliol de 1965, presentats per l’humorista Torrebruno i amb Los Sirex de teloners, els Beatles farien tremolar la Monumental de Barcelona. Quinze dies abans, el president de la Compañía Valenciana de Cementos Portland, SA, José Serratosa Nadal, havia pronunciat un important discurs davant dels seus accionistes. Els va comunicar que Cementos del Mar, SA ja tenia contractada tota la maquinària per a instal·lar-la “als terrenys adquirits a les Cases d’Alcanar”. Serratosa hi preveia una producció anual de 350/400.000 tones.

La fàbrica de ciment es va projectar a l'altra banda de les serres de la Punta i de Puigmoltó. Essent així, no era visible des d'Alcanar ni des dels revolts del Remei

La instal·lació va aixecar una aspra polèmica. D’una banda, els defensors de la indústria, hàbilment orquestrats amb vista a fer befa de qualsevol oposició. De l’altra, un intel·lectual com l’escriptor Sebastià Juan Arbó –diuen que, a més de sensibilitzat, també encoratjat per algun inversor de la comarca que hi veia perillar futures especulacions immobiliàries.

De la controvèrsia va fer-se’n ressò La Vanguardia Española. Dos magnífics articles del novel·lista ampostí/rapitenc alertaven de la contaminació i dels estralls paisatgístics que provocaria Cementos del Mar. El 4 de setembre recordava que en l’article anterior ell havia ponderat «la belleza de este trozo de costa, de este ‘Carasol’, como le llaman, que va desde San Carlos hasta las Casas de Alcanar, a la sombra del Montsiá, y puede decirse hasta Vinaroz; dije de este rincón que es uno de los más bellos de nuestra costa y hablé de las grandes posibilidades que ofrecía de cara al turismo. Hablé de este ancho anfiteatro como de un lugar incomparable; de la vista sobre el mar y la inmensa y hermosísima bahía; pues bien, en el centro de este anfiteatro, casi en la mitad del camino de San Carlos a Alcanar hay el propósito de levantar esta fábrica».

A Arbó l’amoïnava «la pasividad demostrada ante un proyecto que amenaza convertir estas tierras en campos desolados; condenar este rincón a la esterilidad en todos los sentidos». I amollava  una burxadora revelació que furgava a la ferida: «Se sabe que el Ayuntamiento de Alcanar, se ignora por qué razones –aunque las debe haber–, ha dado su consentimiento, consentimiento que había sido denegado por el de San Carlos, cuando se trató de levantarla en su término».


Estiu de l'any 1964, lluminós i acolorit com tots els d'aquella dècada, ara fa mig segle: la piscina i la pista de tennis d'un establiment turístic d'Alcanar-Platja molt pròxim a l'emplaçament de la fàbrica de ciment, l'hotel Mérida. Al cap dels anys acabaria desapareixent, vençut per la grisor de la fàbrica de ciment

Per què l’ajuntament de la Ràpita va dir que no? I el d’Alcanar, per què va dir que sí?

El règim franquista va crear un noticiari setmanal que precedia obligatòriament les pel·lícules que es projectaven als cinemes. Era el famós NO-DO, acrònim de Noticiarios y Documentales. El que es va estrenar el 20 de setembre de 1965 s’obria amb informació nacional. Hi destacava la visita del dictador Franco a la gran indústria guipuscoana, amb la inauguració de noves fàbriques a Beasain i a Eibar.

Potser, en vista d'això, l’Ajuntament d’Alcanar no va voler quedar-se enrere. Qui no s’embarca, no passa la mar, oi? I així, tot just al cap d’una setmana, van fer un pensament.

Dilluns 27 de setembre, l'Ajuntament va informar favorablement sobre la construcció d’una fàbrica de ciment al nostre terme atès que, “según referencias” (!), la instal·lació seria “compatible con el turismo”.

Tal mateix. “Según referencias”. Una motivació ben sòlida, vatua l'olla.

LA LLANÇA DE L’ENGINYER PÉREZ


A Arbó van respondre-li acusant-lo d’incórrer en “gran cantidad de inexactitudes y exageraciones intencionadas”. Alhora, en un mural exposat a l’Ajuntament van tornar a prometre el paradís residencial de què s’envoltaria la fàbrica, amb jardins d’allò més bonics, arbredes, uns blocs amb agradables habitatges perquè hi visqués el seu personal en un estil arquitectònic que respectaria ”la peculiaridad de la región”...

Detall de la presentació gràfica que l'any 1965 va fer Cementos del Mar, SA de les instal·lacions que pensava emplaçar a la partida de la Fonda. Amb una fletxa roja hi assenyalem els dos blocs de pisos  projectats entre la carretera i la fàbrica perquè hi visquessin els treballadors d'aquesta i les seves famílies, tots gaudint d'unes vistes privilegiades de la mar dels Alfacs, envoltats de jardins de flairoses tulipes i arbres on cantarien els rossinyols (foto de la revista informativa Lo Rafal)

Al gran novel·lista ebrenc va replicar-li, d’una manera molt especial, l’enginyer Julio Pérez Alonso (La Vanguardia, 18/9/1965) que treballava a la indústria del ciment i, amb aire marcial, aspirava a “romper una lanza en su favor” evocant fàbriques“en donde se cultivan tulipanes al lado de la sala de hornos, y aquellos mantienen tal colorido y fragancia que causarían la admiración de las floristas de nuestras típicas Ramblas”.

I la pols? La pols rai. Seria “posiblemente” menor que la replegada “por la ‘chacha’ –apelativo cariñoso–, al barrer el piso de su terraza”.

Tot emulant l’oratòria del dictador Franco, el patriota  Pérez rematava: “¡Cuidado con el dinero fácil del turismo! Permanezcamos bien despiertos y hagamos a España bien grande”.

Gran i una. El peix ja estava tot venut. Tecnòcrates i apòstols del desarrollismo franquista com López Bravo, pilar de l'Opus Dei, havien proclamat la preferència de la indústria sobre el turisme. Malgrat les crítiques, aviat van començar les obres de construcció de la planta que, a les primeries del 1968, començaria a rosegar la serra de Montsià.

LA POLÈMICA AMB SEBASTIÀ JUAN ARBÓ 


«Yo, ante esta noticia, enamorado de este rincón, apasionado de estas tierras», declarava, «y por tantos motivos, me he sentido ganado también por la alarma; me he acordado ante el hecho de un artículo reciente de Ignacio Agustí [...] con relación a las fábricas de Garraf y al desastre que han representado, y que representan, para aquellas costas».

Així, la prestigiosa ploma del més cèlebre escriptor de les nostres terres s’afegia a la de l’autor de Mariona Rebull, qui combatia la creació d’una altra zona industrial que deixaria malmès el litoral català: «Ignacio Agustí se lamentaba de esta irrupción de una industria [...] en medio de un hermoso panorama; el poeta que hay en él -uno se acuerda de El Valer, de los paisajes de su Mariona- se dolía de la ruina de un hermoso paraje arruinado por el humo y el polvo; de la masa de aquellas fábricas cuyas chimeneas oscurecen el cielo, y forman nubes sobre el mar...».

La fàbrica de ciment del barranc del Lluquet, a la partida de la Fonda; i al fons, Alcanar-Platja i el delta de l'Ebre

Intel·lectual compromès amb les terres que es rebatejarien amb el títol d’una novel·la seva, Arbó va rebel·lar-se amb vehemència contra el que considerava  un disbarat: «Sea como sea, es preciso unirse todos en la misma protesta [...]. Lo que no puede hacerse es cruzarse de brazos o desahogarse en lamentos; presenciar impávidos cómo se arruina uno de los rincones más bellos de nuestra costa. Es preciso alzarse a una contra el proyecto, antes de que sea un hecho, como Garraf, antes que sea demasiado tarde».

Grollera industrialització a deshora que ja va denunciar a la premsa: «La amenaza se cierne, pues, no sólo sobre este rincón; se extiende sobre las Casas de Alcanar, y sobre el propio Vinaroz, y se extiende por el lado opuesto hasta San Carlos; todo el espacio comprendido entre estas dos poblaciones, con las villas numerosas, los chalets, levantados en estos años, las bonitas playas, los ‘campings’, el panorama espléndido, con las perspectivas que ofrecía para el futuro y que señalé, todo quedará amenazado, expuesto todo a perecer bajo el polvo y el humo de las fábricas».

TULIPES I ROSSINYOLS


Els galifardeus de la indústria del ciment tractaven d’ignorant l’insigne escriptor. Ell en va acusar recepció: “En una de las cartas al Director se refutaban mis afirmaciones, y aunque muy amablemente, se me trataba de ignorante en la materia; ignorante, es verdad, lo era –y lo soy– pero un sentido de lógica, me advertía que una fábrica de cemento no podía ser la maravilla de limpieza que pretendía el comunicante; es decir, un lugar, en el que prosperaban los jardines, y donde se podía incluso, como decía, cultivar tulipanes, y casi que con árboles donde cantaban en él los ruiseñores; es decir, poco menos que un ornamento más del paisaje".

La fàbrica de ciment vista des del Puigmoltó on, en comptes de les tulipes que hi augurava l'enginyer Pérez Alonso, hi han prosperat vistoses plantes paràsites (ja ho diuen: no és or tot el que llu)

"Yo no estaba conforme con mi comunicante", continuava dient un modest Arbó, "pero como poco entendido en la materia, no quise discutir; sucedió también que empezó a hablarse poco del asunto, y poco a poco pareció olvidarse; ocurrió aquí lo que está ocurriendo con la de Garraf, según palabras del alcalde: que el hecho levantó protestas, que la compañía interesada guardó silencio, de manera que se dio la impresión de que el proyecto estaba abandonado; no lo estaba, ni mucho menos.”

ARBÓ: “LA VIDA SE VISTE DE GRIS"


A finals d’octubre de 1965 La Vanguardia Española havia avançat que el poble d’Alcanar i la seva comarca començaven ja a beneficiar-se dels avantatges econòmics que representa la inversió de molts de milions en jornals. Aquests diners cristal·litzarien (?) en obres, muntatges, transports... I, quan entrés en funcionament la fàbrica, s’hi necessitaria una plantilla fixa la retribució de la qual suposaria una xifra molt considerable. Aqueix personal gaudiria de tots els avantatges socials establerts en aquell temps i, així mateix, es podrien posar a viure en uns blocs de pisos que es construirien especialment per a ells entre la fàbrica i la carretera, a la banda de la mar.

La fàbrica de ciment, que ara és notícia perquè ha tornat a l'activitat

L’autor de Terres de l’Ebre va replicar amb atuïdora contundència un any després. Al mateix diari (1-10-1966), en haver començat les obres de construcció de la fàbrica, Arbó constata com a Alcanar-Platja «la vida se viste de gris». S’hi lamenta amargament amb el to incisiu de la terra: «No deja de ser una pena que para ayudarse en la oposición haya de hablarse de turismo; que se haya de apelar al interés de la nación, oponiendo un juego de intereses, a otro juego, y que no baste, como debería, la sola belleza del lugar, el amor por ella de todos los que la habitan, o el simple valor en sí de lo bello».

Jo sempre dic que dels anys 60 del segle passat n'enyorem la lluminositat dels matins i tardes, els colors vius fora mida que ho amaraven tot. Però a la partida de la Fonda ja hi tenien els dies comptats, derrotats per la irrupció d'un cel de plom. Tota encarant l’última dècada d’aquella dictadura gris, la grisor del ciment hi vencia també l’altra grisor: la de l’asfalt d’eventuals urbanitzacions al llarg de tot Alcanar-Platja, que de moment quedaven relegades als plànols i càlculs fantàstics dels especuladors.

No hi havia més cera que la que cremava. I Arbó encara s’amoïnava pel «simple valor en sí de lo bello»?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrada destacada

Sorpreses astronòmiques a la Moleta del Remei

  Alguns murs dels edificis singulars del jaciment arqueològic de la Moleta del Remei apareixen alineats a dret fil amb e...