Els Bel d'Alcanar i les Cases (1): els orígens

Dilluns 9 d’octubre ens va deixar mon pare, Agustí Bel Reverter, Rufo el Ferrer (1932-2017). Algunes instantànies de la seva vida, exemple d'empenta i treball, ens ajudaran a il·lustrar aquestes línies en homenatge a la singular nissaga canareva i casenca dels Bel

Vaig assabentar-me de l’antiguitat del nostre cognom a la Universitat de Barcelona. En una classe pràctica d’Història del Dret, el nostre benvolgut professor J. M. Font i Rius ens convidà a analitzar el jurament de fidelitat que els homes de la vila de Meranges van fer el 8 de febrer de 964 a Ramon I, comte de Cerdanya. I vet aquí que, entre diversos individus amb noms clarament gots (Guifré, Seniofré, etc.), hi signava un tal Bel.

Un jove Agustí llussiant un rellampec a l'enclusa

Un nom iberobasc?

Vaig entendre per què més endavant. En consultar la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Fins a prop de l’Any Mil els nuclis principals de la naixent Catalunya comtal eren als Pirineus. Empesos d’antuvi per les lluites socials i polítiques del Baix Imperi, després per les invasions germàniques i més tard per la conquesta musulmana, s’hi van refugiar emigrats de les zones meridionals més romanitzades. Allí s’afegiren a la població d’origen prehistòric que hi vivia, amb estructures socials primitives, reminiscències d’antigues llengües iberobasques i alguns trets culturals hispano-gots.

Pelant patates amb un somriure en un quarter africà (Melilla, anys 50)

 
Aquell pòsit demogràfic arcaic, potenciat per l’aïllament secular d’unes contrades  abruptes, explica per què en comarques com el Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya perviuen encara estranys topònims pre-indoeuropeus com Alp, Er, Ix, Urtx… Hi testimonien el substrat lingüístic iberobasc que, des dels boirosos temps del Neolític, s’havia parlat a la façana mediterrània de la Península abans que Roma hi imposés el llatí.

«I no és estrany, en documents catalans dels segles IX i X», llegim, «trobar noms bascos de persona, com Balasc, Bels, Galindo, Elo, Asnar i Ennecó. Imaginem que en la lenta evolució de la mentalitat i de les estructures socials d'aquestes comunitats pirinenques va haver de tenir un paper decisiu, difícil de valorar, en la cristianització de les valls iniciada en època baix-imperial i visigoda i no finalitzada fins a l’època carolíngia».

De nou, l’antropònim iberobasc Bel. I entre els primitius pobladors de la Cerdanya.

Triant dàtils amb Pau de la Monyicota i Joan de Paella, un gran amic d'Agustí

Els Bel en temps d'Almansor

 

Som a la primavera de l’any 976. Les terres del nord del País Valencià i sud de Catalunya formen part d’al-Àndalus. Aquest, regit pel califa omeia de Còrdova, és en aquell moment el país més poderós d’Europa occidental. 

La notícia més rellevant de l’any es produirà justament a la capital, Còrdova. L’últim dia de setembre hi mor el califa al-Hàkam II al-Mustànsir bi-L·là, fill d’Abd ar-Rahman III. Al llarg del seu regnat el califat ha assolit la màxima esplendor com a bressol de cultura i de progrés. A banda del califa i de l’esclava basca amb qui ha tingut fills, la tercera persona que talla el bacallà a la cort és Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí. Amb el sobrenom d’Almansor (“el vencedor”), aquest cabdill militar i polític esdevindrà camarlenc del fill d’al-Hàkam.

L’1 d’octubre de 976 se celebrarà a Còrdova la cerimònia de la proclamació del príncep hereu, un xiquet de deu anys que es diu Hixam II al-Muàyyad bi-L·lah, com a tercer califa d’al-Àndalus.

En aquell moment els descendents dels primers Bel viuen en comtats com el d’Osona, constituït pels volts de l’any 798 sobre la base del bisbat d’Ausona, amb capital a Vic. Per causa d’una revolta sagnant, la comarca va romandre deserta fins que l’any 878 el comte  Guifré I el Pilós de Barcelona es féu atorgar el mandat del rei francès Lluís el Tartamut per a repoblar Osona. Com? Doncs ocupant els colons les terres ermes sense propietari per a cultivar-les i esdevenir-ne propietaris. 

Bel és també un poble 

L’any 885, el comte Guifré havia fundat a la vall de Ripoll el monestir de Sant Joan (futur Sant Joan de les Abadesses). Per a infondre-li més prestigi, va deixar-hi sa filla Emma com a abadessa i va donar al monestir aquella vall del comtat d’Osona, aleshores erma i deserta. Emma va repoblar-la amb més de 500 colons de l’Urgell i la Cerdanya (!), que van construir-hi cases, corts i molins, van convertir els erms en conreus i van plantar-hi hortes i vinyes.

Entre aquells colons es comptaven els Bel contemporanis del segon i tercer califes d’al-Àndalus: Bel, casat amb una tal Flamídia, i Bela, l’esposa de Fienç. Treballaven la vinya que havien heretat de sos pares. Fins que el 17 d’abril de 976 hagueren de vendre-la a un tal mossèn Pere. 

Tradueixo del llatí: “Jo, Emedira, i les meves filles –Honòria, Aldovara i Levegot–, i Fienç i la meva dona Bela, i Bel i la meva dona Flamídia, i Provanda, venedors, a tu mossèn Pere, comprador, mitjançant aquesta escriptura de venda et venem la nostra propietat que ens ve per herència i per aprisió, i és aquell alou [que tenim] a la Vinya de Vallfogona, a la vall de Ripoll del comtat d’Osona”.

La penya, la serra i la vila de Bel

L’il·lustre filòleg català Joan Coromines dedica un epígraf del seu Onomasticon Cataloniae al lloc i al cognom Bel.

Bel és un poblet de la comarca del Maestrat, a l’extrem nord del País Valencià. Està situat al nord-oest de Rossell, entre aquesta vila i la del Boixar. Al peu de la majestuosa serra de Bel que culmina a la penya de Bel.
 

La impressionant penya de Bel

 

Coromines i el seu equip de treball constaten que els anys 1157, 1194 i 1209, entre els límits de l’extens terme d’Alcanyís apareix el lloc anomenat Bel. I en un document de l’any 1278 sobre els dominis de Morella es diu que aquesta «includit pug Fredes [...] ad illos angustos de Benifaçà et includit intus Bel, et vadit ad castrum de Cervol [...]» (és a dir: el puig de Fredes, els estreps de Benifassà, el castell del riu Cervol i el lloc de Bel). També figuren en documents del segle XIII la serra i la penya de Bel. 

Pres als musulmans per les tropes de Jaume I, mitjançant la carta de població de juliol de 1238 Balasc d’Aragó va donar el lloc de Bel a Joan de Brusca i la seva gent. 

Durant molt de temps Bel fou una vila independent. Però el seu progressiu despoblament la va convertir, al capdavall, en un agregat del municipi de Rossell. Ara fa un segle en deien: «Lugar sito en la diócesis de Tortosa y partido de Morella, a 30 Kilómetros de dicha ciudad y 93 de la capital. Su término mide 17,09 Kilómetros cuadrados, y limita con Vallibona por el sur; Ballestar y la Puebla al norte, y Rosell al este. Tiene en su término el barranco y la Peña de Bel (vértice de triangulación de respetable altura). Buenas aguas de dos fuentes públicas. Pequeñas huertas. Clima frío. Productos, cereales. El término está lleno de escabrosidades y despeñaderos. Los caminos son de herradura y malos».

 

Vista de Bel de la carretera de Rossell estant

A mitjan segle XX els últims belencs van anar emigrant per raons de feina fins que el 1996 el poble va ser abandonat. Per sort algunes persones, estrangers i descendents dels seus antics habitants, han anat comprant i rehabilitant-ne cases i, en caps de setmana i durant l'estiu, Bel recobra temporalment la seva vida d’antany.

"Fosc, ombrívol, negrós..."?

Quant a l’etimologia de Bel, Joan Coromines assegura que es tracta d’un nom preromà, de l’antiga família lingüística iberobasca. A l’ibèric i l’aquità s’hi troben sufixos o paraules com -belex, -bels i Beles, que coincideixen a indicar totes el color negre. Això també és euskera, afegeix Coromines: en alguns dialectes locals bascos perviuen adjectius com bel (“fosc, ombrívol”), una variant de beltz, que significa justament “negre”… I per analogia se’n diu bele de l’animal d’aqueix color per antonomàsia: el corb.

Per al filòleg, des del punt de vista de la topografia, el nom va començar designant-hi la pena de Bel (“penya de Bel”), a ponent de la qual la documentació medieval situa adés el morral Negre, adés la coma Negra, sengles cims de forma diferent. «Resulta, doncs, clar que hi ha un colorit negrós en tots aquells paratges», conclou Coromines, «que sembla donar compte suficient d’aquesta etimologia».

I acaba dient que Bel «és també cognom, propi de la zona propera al poble». Constata que a la mateixa vila de Bel abundaven els veïns amb aquest cognom. I que ben prop, al terme del Boixar, existeix el barranc dit de Joan Bel.

Agustí Bel, extrem esquerre del CD Alcanar (el primer jugador dempeus per la dreta)

 

Però quan i com va arribar el cognom a Alcanar?

Francesc Bel, d'ofici pastor

La primera Bel que coneixem a Alcanar fou una dona. La ballestarenca Úrsula Bel Sorolla, que d’aquella vila de la Tinença de Benifassà va baixar a casar-se amb el canareu Jaume Juan Esteller. Ho van fer el 21 de setembre de 1610: “Jaume Juan de Blay, y Barb^a. Esteller de una y Ursola Bel de Juan, y Catalina Sorolla del Ballestar Cap. Mat. lo Retor Angles en 21 sbre. 1610”, hom podia llegir en un atrotinat llibre de capítols matrimonials. 

Tanmateix, la immensa majoria dels Bel que avui vivim a Alcanar som descendents d’una altra persona. 

D’un pastor. 

Que es deia Francesc Bel.

Segurament per tal de pal·liar el desgavell documental infligit a Alcanar per la Guerra de Successió, el  rector mossèn Josep Cavaller (1704-1728) esmerçà una pila d'hores a transcriure pacientment i acurada els Matrimoniales desde el año 1600 a 1645, empezando por este año y concluyendo por aquél. Doncs bé. Entre els de 1630 hi trobem un assentament de summa importància per als Bel canareus. Amb l’anotació al marge esquerre“66. Frances Bel - Juana Reverter”, diu així:

“A 31 Agost 1630 contrac^en. Matrⁱ. p. v^ba. de pr^ti. en fas de S^a Mare igl^a. en pres^a. de mi Juan Bat^e Angles retor de Alcanar, y reberen les benediccions nupcials Frances Bel ++, y Juana Reverter filla de Juan Reverter, y Ursola Reverter cony^s. testimonis Mⁿ. Antoni Fibla, y Mn. Llorens Sancho Notaris”.  Al marge dret, aquesta altra nota: “++ pastor”.

Assentament del matrimoni del nostre ancestre Francesc Bel (Alcanar, 1630)

En català dels nostres dies: “El 31 d’agost de 1630 contractaren matrimoni per paraules de present davant de la Santa Mare Església, en presència meva, de Joan Baptista Anglès, rector d’Alcanar, i reberen les benediccions nupcials Francesc Bel, pastor, i Joana Reverter, filla dels cònjuges Joan Reverter i Úrsula Reverter. Testimonis: mossèn Antoni Fibla i mossèn Llorenç Sancho, notaris”. 

S’hi esmenten els pares de la núvia, el matrimoni canareu format per Joan Reverter i Úrsula Reverter. Però no pas els del nuvi. Per què? Doncs senzillament perquè el capellà, mossèn Joan Baptista Anglès, no devia tenir-ne constància fidedigna. 

I és que Francesc Bel, patriarca dels Bel canareus i després també casencs, era foraster. 

Per què va venir a Alcanar? Expressament a casar-se amb la Joana Reverter? No sembla que fos així. Altrament, és probable que ja hi visqués; o, si més no, que tingués relació amb la vila pel seu ofici de pastor. Però no era canareu de naixement.

Llavors, d'on va venir el nostre ancestre Francesc? De Bel, avui terme de Rossell? Directament de la comarca d'Osona? O potser de la Cerdanya?

La resposta, ben aviat.